DÉUS I SACRIFICIS

Dues imatges de Na Comerma de sa Garita, munument talaiòtic proper a sa Torre d'en Galmés i al costat de Ses Roques Llises. En ell m'he inspirat per descriure l'Ara del Pla. Es tracta d'un jaciment sense excavar en el que destaquen els dintells porticats (se n'intueixen sis), que es perllonguen per tot l'espai fins que semblen confluir en una mena de "taula" -es veu a la foto de l'esquerra entremig d'un dels dintells-. Els arqueòlegs desconeixen la funció d'aquest edifici encara que li atribueixen un caràcter religiós. De totes maneres, es reserven atribuir-li un us definitiu fins que no s'excavi a conciència. Fotos Pep Gómez.

Quan finalment hi foren tots, els sis joves de cadascuna de les sis poblacions bàlar es van agrupar al costat dret de la portalada, on manava la tradició, al sud de l’Ara central. Els nurair eren al nord-oest del monument religiós, a l’esquerra, mentre que els septentrionals al nord-est; entre els tres grups gairebé rodejaren l’estructura central.

L’Ara que s’aixecava al centre de l’esplanada era una edificació antiga, aixecada amb grans cantons treballats com els de les talaies, encara que no tant alta com aquestes. La part superior mostrava un entramat complex d’espais porticats que s’obrien a sis llindes. Tota l’estructura superior podia cobrir-se o descobrir-se segons la ocasió —ara estaven descobertes, per molt que plogués—. Dalt d’ella esperaven, immòbils, els representants dels principals santuaris de l’illa. Sis eren aquells oficiants, preparats pels rituals de l’inici i pels sacrificis necessaris per tal d'assegurar el correcte desenvolupament del Festival.
Sis ofrenes eren menester, una per a cadascun dels déus principals. La primera i principal era la dedicada al patró del Festival, la Força, al que ja molts anomenaven amb el nom semititzat de Mèlkiash; a ell li sacrificaria un bé blanc sens màcula, ben net i al que haurien pentinat moltes vegades amb pinta de boix; un jove novici vestit de blanc el pujaria dalt l’Ara carregant-lo a l’esquena. Les vísceres d’aquest be, el fetge principalment, s’emprarien per llegir els auguris; infalibles.

La segona ofrena seria per a la Mare, deessa principal de l’illa però que en èpoques de freds i humitats preferia deixar el protagonisme en mans del seu consort; per a ella se sacrificaria una truja de mamelles ben plenes, símbol de la maternitat universal.

El tercer sacrifici aniria dedicat al déu Ferotge, una entitat molt antiga i a la que en aquells moments de la història illenca molts confonien amb el púnic Baal. Aquest déu maleit vigilava els mortals per enviar-los rajos i turmentes quan trobava que no s’havien regit d’acord a les tradicions. Per a ell hi hauria un poltre negre sense rastres d’altres colors, el més salvatge de l’illa.

La següent divinitat honorada era el Sol, germà bessó del Ferotge però d’esperit més moderat i pacificador. Un déu generador de vida i lamb atribucions i poders que podien confondre’s amb els de de la Mare; era una qüestió local, honorar més a un que a l’altra. Pel Sol es sacrificaria un boc blanc, jove i ple de vitalitat.

A la Lluna, regna de la intimitat, dominadora del món desconegut, deessa tímida i enemiga de la companya d’altres déus, regidora de la nit de de tot el que es realcionava amb la foscor, se li oferiria una àmfora del millor vi dolç de les terres ibèriques, com a consol per la seva solitud.

I per fi, la derrera ofrena seria pels déus de totes les coses, un grup divers de déus de menor poder però fonamentals pels camps i conreus, pel mar i la terra, pels arbres i els matolls, per a la cacera i la pesca, i per tot allò que acompanyava la vida diària dels illencs; a ells se’ls oferirien els fruits dels camps, les aus més greixoses i els peixos més grossos.

Totes les ofrenes cremarien fins a consumir-se en els sis focs cerimonials, un davant de cadascuna de les sis portalades del santuari. Sis, un número especial, màgic, per molt que ningú sabés per què; i si qualcú ho sabia, potser el gremi dels oficiants que eren els salvaguardes de totes les tradicions, era un dels secrets més ben estotjats de l'illa.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

CLANS I RITUALS

En Bàlash i en Kàstysh es van retirar pel ritual d’una preparació plena de cerimonials. El primer que van fer després de deixar el foc fou guarnir-se amb les pintures del clan. Un a l’altre es van decorar rostre i tors amb colors blaus i negres. Ulls enfosquits, galtes retxades i pit ple de senyes que s’entrecreuanven; tot açò els feia semblar ésser sobrenaturals, tal vegada semblants als gegants primigenis. Es deia que l’origen d’aquell costum venia d’enfora, dels dies llunyans en què els primers foners havien arribat a l’illa, i que ho feien per atemorir l’enemic, cosa que a bon segur aconseguien.
Un cop satisfets pel resultat, es van dirigir cap el pla. Vora el corriol principal, al costat d’una alzina gegantina que dominava la vall, es van trobar amb els altres balashir. El mestre Hàntish els havia alliçonat: heu d’arribar junts. Sou un equip i tothom se n’ha d’adonar; i recordeu-vos: us estaré vigilant! Després de saludar-se i e baixar un costeret, van arribar al pla i a la portalada que donava accés al tancat de les proves. El rebombori de la gentada dominava qualsevol renou; tothom s’afanyava per no perdre’s res. Però no van ser els primers en arribar; el tancat ja era ple de joves.
Al centre de l’esplanada del Pla del Festival cada any es construia un tancat amb troncs tendres de pi. La portalada, l’únic accés, era custodiada per dos joves oficiants que l’obrien i la tancaven cada vegada que hi entraven participants.
Ells tenien ben clar on anar, així que tot d’una es van reunir amb els altres bàlar. Cada clan ocupava un cantó, i si el que s’ho mirava no ho hagués sabut per endavant, no hagués trigat gaire en adonar-se de les diferències. Els cossos, lluents per l’oli de llentiscle amb que se’ls havien untat, eren decorats amb de colors diferent segons el clan; impossible confondre’ls.
Els nurair duien dibuixos vermells i negres i el seu aspecte general era d’extrema ferotgia. Rostres joves però ja coberts de barbes atapeïdes —a primer cop d’ull no es distingia cap al·lotot—; cabells llargs i greixats, lluents com la nit, recollits en trenes gruixudes o fitxats al front per una de les fones; mirades fosques i reptadores; punys tancats i muscles en tensió. Per tota vesta duien vellons cobrint-los els avantbraços i les canelles, encara que qualcun també s’havia fermat un tapall blanquinós. De totes formes, gairebé tots anaven nus. Les pells eren brunes i la fesomia molt més semblant a la d’en Kàstysh que no a la d’en Bàlash. Ells s’enorgullien de ser l’estirp dels pobladors originals, els famosos gegants. I és que entre els ponentins no es donava gaire la mescla de sangs. Eren tant gelosos de la seva identitat que rebutjaven el mestissatge; com a molt, casoris amb dones bàlar per motius polítics o comercials. De tard en tard s’ajuntaven amb dones de la Major i sempre pel mateix; els sentiments sempre quedaven al merge, no existien. No és que no n’hi haguessin de fills mesclats, criatures tingudes amb dones comprades, i tant que sí, però mai arribaven a res important dins de la societat ponentina.
Els septentrionals o nortenys, com tothom els hi deia, no mantenien cap casta d’identitat, ni d’indumentària ni d’estètica. Era un grup heterogeni on hi havia de tot: alts i baixos; morenos i castanys, fins i tot qualque pèl-roig; ulls foscos o més clars. I cap d’ells mostrava la planta dels nurair. Sí que n’hi havia, d’al·lots forts, és clar, però sense el posat ferotge dels ponentins. I tampoc anaven nus. Vestien saions curts o faldillons de tots colors, des dels grisos i blaus més clars, fins els marrons i negres. El que més els diferenciava, vestes a part, eren les cassoletes de cuir amb reforços de bronze amb que es guarnien el cap. Pocs duien la cara decorada, i els que sí que s’havien pintat, lluien colors blancs i blaus. De totes maneres i de molt, eren els més elegants. Encara que fossin de nissaga pirata —açò deia tothom a l’illa—, visquessin en barraques i covals, i es guanyessin la vida com assaltants costaners, s’ha de reconéixer que sabien vestir-se.
El grup bàlar, a més de dur els colors blaus i negres, no es diferenciaven gaire del nurair; no de bades també lluïen els cossos nus i lluents pel sèu de llentiscle, mostraven indiferència al fred i al plugim d’aquell matí de tardor, i els cabells i les proteccions eren idèntiques. I és que no podia ser d’una altra manera, perquè l’origen d’uns i d’altres era el mateix. Per cercar qualque diferència: els cossos dels bàlar solien ser menys musculats i n’hi havia qualcun més alt i amb els membres estilitzats, com el mateix Bàlash. En general, també semblaven més joves i manco fets.
El que ningú deixava de dur, ni bàlar, ni nurair, ni fins i tot els septentrionals, eren les tres fones amb que gairebé naixien. La més emprada, la mitjancera, la duien revoltada al braó; una altra els penjava de la cintura, i la tercera, la llarga, variava segons el clan. Els nurair i uns quants dels bàlar l’empraven per fermar-se els cabells al front. Aquesta era una tradició antiga que s’estava perdent entre els bàlar, més oberts a les innovacions que els ponentins. Un bon dia s’havien adonat que era més bo de fer desfermar-se-la del braó o agafar-se-la del cenyidor que no desnuar-se-la del cap. Els nurair, per contra, mantenien aquell costum com a senya d’identitat: l’eixamplament per a la bala el situaven al front i els cordatges, penjant-los per l’esquena o sobre l’espatlla esquerre fins el pit. Deien que açò atemoria als contraris per la visió del que els causaria la mort.
De fet, sí que ho eren d’atemoridors, els nurair, al menys per a qui no els conegués; però no per en Bàlash. A ell no li feien por; ja els havia vençut una vegada, i amb la mateixa parafrenàlia i el mateix mostrari de posats salvatges. Més que res li feien gràcia. En Bàlash sabia que tot allò no deixava de ser una representació, l’escenificació d’uns ritus antics que ningú volia perdre. Tots provaven de mostrar molt més del que tenien, semblar més ferotges i salvatges del que de veres eren; fins i tot ell. I ho aconseguien.