ARA VENEN!

Relat publicat a S'Ull de Sol, decembre 2010

Ara venen!, cridaven uns al•lotots peu dret dalt del paredat d’es cap d’es Banyer. Prop d’ells, la gentada s’esgavellava fins que s’adonaven que no era veritat, que encara no venien, els Reis Mags. Prop d’allà, un fillet, entaforat dins d’un abric que just li tapava els calçons curts i que deixava a l’aire unes cames del tot enrogides pel fred, li va dir a son pare que l’ajudés a enfilar-se, que ell també els volia veure arribar, els Reis. I son pare li va somriure i li va respondre que no veus que són bromes, fill meu, que aquests al•lots són molt de la broma. Ens enreden!

No feia ni mitja hora que, pel carrer d’es Forn, aquell fillet havia apressat son pare. Li havia dit que no hi havia perquè enredar-se a sa Plaça, que ja havien vist l’arbre enllumenat, i el betlem, i que els Reis arribarien tot d’una, que havien de frissar si volien agafar puesto a primera fila. I son pare li havia contestat que per què tanta frissera, fillet? Els Reis faran tard, com cada any.

Ara, venen! I de nou els al•lots enfilats esclataven a riure en veure que tothom, fillets, al•lots i homes i dones, estiraven el coll cap a la costa de Llimpa. Vindrien des d’allà, els Reis, que el fillet se’n recordava de l’any passat. Per açò va tornar a burxar son pare, perquè el pugés dalt d’aquella paret emblanquinada, que no volia pedre’s com arribaven.

Per què fan tard?, demanava el fillet i, mentrestant, es mossegava les ungles d’aquells guants tan enormes que sa mare li havia fet posar. Ell li havia donat la carta, al Patge Reial. Els hi hauria donat? Podia refiar-se, d’aquell patge amb la cara tan pintada? L’havia escrit amb la seva millor lletra, amb sa mare dient-li què havia d’escriure. Però ell, d’amagat de sa mare, havia afegit un parell de coses més. A veure si amb un poc de sort... A la Sala, quan anés a cerca aquell globus de cada any, els hi demanaria: teniu els meus joguets, Reis Mags? I el fillet saltironejava, nerviós, i estiregassava la mà de son pare per anar-se encara més cap avall, cap a la carretera. No, fill meu, no, li deia son pare, ves perquè hem de baixar, que després haurem de tornar a pujar. Però el fillet remugava que m’han de veure tot d’una, els Reis, perquè, i si no se’n recorden de jo? Però son pare, tot paciència, contestava que per qualque cosa són Màgics, els Reis. Però el fillet no estava convençut. Anem-hi, per si de cas.

Ara venen!, i aquella vegada va ser de veritat. La gentada, que s’havia adonat que per fi els al•lots no enganaven, va partir a cridar; en aquell moment, la guspira d’un coet va il•luminar aquell vespre d’hivern. Ara, ara sí que venen, ara sí, cridava el fillet. I tant, fill, i tant. Mon pare, mira, ja veig els cavalls. Mira, aquell d’allà, el del patge negre, que polit, tan negre. Sembla de Sant Llorenç, mon pare. I si bota? Els saben fer botar, el Reis? No, li deia son pare amb un somriure, no botarà, que els Reis els tenen ben ensenyats. No voldràs que caiguin, veritat? I si es fan mal i no poden repartir els regals als fillets d’Alaior? Açò voldries? Noooo, açò mai. Que no botin, idò.

Però el fillet encara tenia més coses per demanar. I els bens? Són dels Reis, els bens? Qui els hi ha demanat bens? Si ens el duen, on el posaríem, noltros, un be? Entre els rosers del pati? No passis pena, fill meu, que no ens duran un be. I els meus regals, són dins d’aquest carro? O dins d’aquest altre? I tant, fill, i tant, en tots hi ha regals, els teus i els de tots.

I son pare reia encantat. Sa dona, mig refredada, s’havia quedat a ca seva preparant-t’ho tot. Un platet de pastissets, tres gotets de vi dolç i un manat de bestenagues pels cavalls. Ensoldemà, al costat dels regals, restarien les restes del ressopó reial: quatre busques de pastisset i floreti, i els rosegons de les bestenagues. Els gotets de vi dolç restarien buits: els Reis se’ls haurien acabat. Es veu que estan aixeregats, els Reis...

Després d’haver vist passar la comitiva i d’haver agafat tres sugus al vol, el fillet va estirar son pare fins el balcó de la Sala, al carrer Major, on l’estel de Betlem il•luminava la façana. Des d’allà, embotits entre fillets i filletes, entre el xivarri d’al•lotetes i al•lotets, nostre fillet va escoltar bocabadat les paraules del Rei blanc —mai no se’n recordava quin era quin: qui Melcior, qui Gaspar o qui Baltasar—. “Queridos niños de Alaiorrrr...”, va cridar aquell Rei, barba blanca i posat rogenc, entremig de la disbauxa de tothom. I al fillet li va sobtar aquell accent tan estrany. Que no saben menorquí, els Reis? I son pare li va contestar que els Reis venen d’enfora, fill meu, i rallen estranger. Prou fan en dir quatre paraules en espanyo. I el menorquí?, insistia el petit. No, va haver de cedir son pare, es veu que no l’han après encara.

El fillet, que no se’n perdia ni una, va sentir un al•lot que tenia a prop que li deia a un company: has vist? enguany boni bé no se’ls reconeix. I el fillet, espantat, va estirar la màniga de son pare: Per què diuen açò, aquests? Són bromes, fill meu, només bromes. Tu escolta el Rei i malda de ser bo.

I el fillet, ben convençut, es deia que és clar que ho seria, de bo; el Fort Apache que els havia demanat als Reis ben bé s’ho valia.

ENGUANY NO VINDRÉ

Dues imatges d'Alaior. El carrer és el carrer Major, amb can Salord en primer terme. 

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2010

Enguany no vindré. No serà aquesta una tardor de tornades ni un Nadal de retrobaments. Les coses roden com roden i les situacions canvien, i les hem d’aposentar per donar-les el solatge de normalitat que les fa perdurar. I un, malgrat els molts anys de vida que arrossega, s’ha d’adaptar a les circumstàncies. Sobretot si un les ha triades i les viu de gust.

   Però, sigui com sigui, és així: enguany serà una tardor sense Menorca, una estació en la que estava acostumat a olorar la terra amarada que, només per açò, ja em feia olor d’esclata-sang. I serà també un hivern sense foganya, sense cercar rames i pinyes per encendre-la i mirar d’escalfar un cau pensat per estiuejar. I sense torrar sobrassada ni botifarró mentre fora bufa la tramuntana i fa un fred de por, allà, arraulits sobre una manta.

   I també enyoraré trepitjar els carres nets i polits del meu poble, travessar una Plaça endiumenjada que fa goig. Em farà falta caminar amunt i avall pels meus carrers i observar com passa la vida sense adornar-te que passa. Perquè açò és el que sent quan retorn en èpoques no estiuenques, ja sigui tardor o hivern, ja sigui Setmana Santa o qualsevol pont. Llavors és quan me sent més arrelat, més prop de tot. Llavors és quan més assaboresc ser alaiorenc i menorquí. És quan m’aixec de matinada per omplir-me de la banyadura d’una marina enrogida pel bruc d’hivern i per deixondir-me amb el salpruig d’un mar embravit que m’esquitxa d’un tros enfora. Llavors és quan, malauradament, mes m’adon de tot allò que m’he perdut, de tot allò que tinc enfora.

   Potser són moltes les vegades que us he rallat del meu enyor, potser masses. Serà que us estic obrint massa el cor i us estic mostrant els sentiments més íntims? Serà que he de menester fer-ho? Serà que m’escanya el cor enyorar-vos? O que em fa por tornar un dia i no trobar-vos? No ho sé del cert però tampoc voldria posar-me tràgic, ara. És ben cert que sentir el cor encongit per la distància i saber que no el podràs eixamplar fins vés a saber quan, arriba a reblir-te de desassossec. Per sort, no són moltes les vegades que aquest neguit m’encalça i la calma sol acompanyar-me més que la tempesta, el caliu contingut més que no el foc descontrolat. Som un homo tranquil, o açò és el que jo sempre he volgut creure, i intent controlar aquesta casta de sentiments contraposats que m’angoixen. I crec que me’n surt. Però una de les coses que més em trasbalsa és no poder sentir-me a prop dels meus, com em passarà ara.

   Tal vegada és moment de puntualitzar unes quantes coses, que ara us podríeu pensar que patesc d’una melangia incurable i tampoc no és açò. Jo, i supòs que tothom, tinc dos nivells en l’estimació (tal vegada n’hi ha més d’amagats, però aquests són els que m’afloren en tot moment i que em fan de guiatge). Un seria l’estimació enamorada, la de l’amor que t’omple, et complementa i dona sentit al teu anar pel món. Et sents, me sent, ancorat a ella pel cor. Per sort, a jo, açò m’ha passat. L’altre nivell d’estimació no té res a veure amb l’amor. Em referesc a l’atracció insuperable per allò que sents com a teu, per tot allò que t’envolta o t’ha envoltat i que t’estimés fins a la mort. És tot allò que has descobert des que vas néixer i que t’ha donat forma. Podrien rallar de moltes coses, de molts factors externs, però, almanco per jo, la meva vida, el meu tarannà, els meus gustos i les meves fòbies, el meu somriure o la meva serietat, han estat marcats per una família, un poble i una illa. Sé que, sense qualcun d’aquests tres, jo no seria qui som, no hauria fet res del què he fet ni faria la majoria de coses que, segur, en un futur faré.

   I tampoc us enyoraria com us enyor.

Dues imatges de tardor a na Macaret. Posta de sol a sa Punta d'es Pont i cel enrogit sobre Addaia (fotos d'en Pep Gómez).

LA CURSA S'ACABA

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   

   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

   —Endavant, Kàstysh!

   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

EL TÚMUL DE LA MARE



Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.



Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.

   Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.

   Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.

   Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.

   Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.

   En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.

ALAIORENC

Dues vistes dAlaior. Cap de les dues fotos és meva, així que si qualcú les reconeix com a seves i m'ho vol dir, estaré encantat d'afegir-hi el seu nom i procedència (o de treure-les si s'escau)

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2010

Era a na Macaret i preparava un perol de tomàtics per uns amics que venien a dinar. I mai hagués pensat que, barrejades amb la renou de la tramuntana que s’escolava pels finestrals, se’m poguessin ocórrer idees com aquella, de tot inversemblant. I és que, sense saber com, vaig pensar que vols dir que estàs segur que encara ets alaiorenc? Tants anys que ets fora que vas pel carrer i no coneixes boni bé ningú. Vols dir que, així, pots considerar-te d’Alaior? I aquest dubta em va trasbalsar i em vaig angoixar fins l’ànima. No sé com vaig poder acabar aquell malaurat perol.

   Aquella idea se m’havia començat a ficar al cap un parell de dies abans, quan en dues de les tres telefonades que havia de fer, em van confondre amb mon germà. Ah, ets es germà!, em van dir tots tres. I no era la primera vegada, ni de bon tros, que ja n’hauria d’estar acostumat. I sé que no m’hauria d’haver vingut aquell rampell, però vaig sentir una certesa mala d’empassar: als meus cinquanta anys i al meu poble, havia passat de ser fill de mon pare a germà de mon germà. Açò és que fa molt que ets fora, em vaig intentar convèncer, i ningú no espera que li telefonis, i com que teniu la veu semblant... Vaig continuar dient-me ―i a més és ben cert, que ningú no ho dubti― que sort en tens de ton germà, que sinó sí que ningú no se’n recordaria de tu. És el meu ancoratge a Alaior.

   Però la cosa va empitjorar quan sa dona i jo vam acompanyar ma mare a comprar. Anar pel carrer amb ella era un no caminar. Com està?, li deien. Mira-te-la, que polida. I, què, ja ha tornat de na Macaret, no? I ma mare rallava amb tothom i per tothom tenia un somriure, i els deia que ja ho veus, una altra vegada per aquí, que avui vaig ben acompanyada, i ens assenyalava i ens agafava del bracet. N’hi havia que ens miraven i feien cara de no saber qui érem; i d’altres, amb gran consol per part meva, responien que mira, en Pepe, pensàvem que només venies per Sant Llorenç. I jo responia amb bones paraules i també somreia per molt que, de vegades, no sabia amb qui rallava fins que ma mare em deia “es hijo de” o “es la mujer de”, o “sí, hombre, erais amigos de pequeños”. I em deia els noms per, tot seguit afegir-hi el malnom. Malauradament, ben poques cares em resultaven familiars.

   I a Sa Plaça, les taules de ca na Divina, caramull de cafès i gentada, van emmudir de cop, o açò em va semblar. I vaig haver de dir-li a sa dona que jo ho entenia, perquè ella encara se sentia més observada que jo. No veus que som un imprevist?, i els imprevistos no es poden deixar perdre.

   Per açò, avui, mentre prepar aquest perol de tomàtics que no sé com em sortirà amb aquest neguit, pens en què, amb tota seguretat, m’he fet massa enfora d’Alaior. Pens i mir la mar embravida que s’estimba contra les illes d’Addaia. Pens i veig desaparèixer na Carbó davall l’escuma, i record aquell primer viatge de quan tenia disset anys. Vaig pensar ―ja veieu que em va donar per pensar, ni que els tomàtics ho fessin, açò de capficar la gent― que aquell dia feia una tramuntana com aquesta i que era com si l’illa no em volgués deixar marxar per por de que se m’acudís de no tornar. I potser tenia raó, l’illa, i no me n’havia d’haver anar. O és que, al llarg de ma vida, no he fet prou esforços per no anar-me’n de veres?, o per retornar? Potser per açò, i com a càstig, m’he guanyat a pols la desconeixença de la gent, fins i tot la indiferència.

   Per fi, a cavall de pensades fosques i d’esquitxos tramuntans, vaig trobar consol en el fet de que molts dels que semblaven reconèixer-me em deien que em seguien a S’Ull de Sol, fins el punt d’assegurar que em reconeixien per la foto de la revista. I entre tomàtic i tomàtic, entre mirades perdudes a la mar ―com m’agrada veure-la com s’engoleix els esculls i emblanquina sa punta d’es Campanar―, vaig pensar que sort en tens que hi ha prou gent que segueix aquesta revista, i que per ella comencen a conèixer-te de nou.
   I ben cert que som fill de mon pare i germà de mon germà, em deia, i que sempre ho serè. I prou orgullós que n’estic, no us penseu que voldria renegar de res, però sempre s’agraeix que et coneguin pel què fas i no per qui ets. I si escriure aquestes retxes fa que un trosset d’en Pep ―o en Pepe, com vulgueu―, retorni a Alaior amb cada número per ser tan alaiorenc com abans d’anar-se’n, no dubteu que no ho deixaré de fer.

   De totes maneres, us he de confessar que jo, dintre meu, sé que ho som molt, d’alaiorenc, que mai no he deixat de ser-ho i que mai no ho deixaré de ser.

LA DRECERA



Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.



En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!

   El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre! 

   Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.

   Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.

   En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.

   Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:

   —Kàstysh! Les roques! Les roques!

   En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.

   El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.

   En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.

   Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
   En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".

Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.

   Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.

   En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.

   I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.

   El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.

   En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.

   La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.

   Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.

   En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
   Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.

   Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i  entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.

CANÇÓ DE TURMENTA

Reflexes albirats a trenc d’alba,
repic compassat de tardor.
Les finestres tremolen maltractades
i, mentrestant, m’esgarrapes i m’humilies,
i em maltractes, meu amor.

El trons regolfen per estances buides,
ressons sinistres de foscors i recons,
i la pluja que cau desmesurada,
m’arronsa i t’acarona, meu amor.

T’estim. M’estimes?
Dolces paraules de gest seriós.
Dues llàgrimes se m’escolen,
gotes que m’inunden
i m’ofeguen, meu amor.

Ens eixorda l’alè, el tro.
Paraules que ens defugen,
mots perduts sota llençols
humits d’amor i traïció.
Vas triar deixar-me, meu amor.

Ràbia, odi maldestre,
renec i maledicció.
Paraules osques d’accent sinistre.
Quan aprendré a callar-me?
Quan, meu amor?

I corres i t’amagues,
em tanques la porta del cor.
I jo, perdut entre basses pudentes,
et busco, remeno carrerons.
On t’amagues, meu amor?

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS

A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.

En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.

ELS PORTANVEUS

Imatges de tres de les TAULES més impressionants de Menorca (estructura central dels santuaris talaiòtics menorquins). Al centre: Talatí, amb la pilastra lateral tombada i estalonada al capitell principal (foto d'en Pep Gómez), A la dreta, la de Trepucó, una de les més grans (foto d'en Pep Gómez) amb el talaiot al fons. I a l'esquerra la de Torralba, la més monumental i ben conservada, amb el recinte del santuari totalment excavat (foto d'en Joan Gómez -prohibida la reproducció sense permís de l'autor-).

Les tradicions mil·lenàries, relacionades amb els déus i les seves costums, restaven en custòdia de la memòria dels oficiants, anomenats també els que miren al cel i serveixen als déus. Generació rere generació, perpetuaven aquesta memòria amb gelosia. Tots els santuaris de l’illa es dedicaven a mantenir vives les tradicions. Rere les pedres de cada recinte sagrat s’hi regia l’esperit d'un poble i per elles i els seus designes es movia bona part de la societat illenca. El millor moment per a la sembra, el grau òptim de maduració del gra per a la sega, el nivell mínim d’aigua a les cisternes per passar l'estiu, l’oportunitat dels negocis, la conveniència dels maridatges, el futur dels nounats; tot estava afectat pels designes divins, pel regit dels estels, per les flames del foc immortal dels santuaris i per la sang i les entranyes dels animals sacrificats.
Si bé tots els illencs, els veritables balears, tenien un origen comú, els santuaris de la Menor i la casta sacerdotal que se’n cuidava eren únics. Les peculiaritats constructives, encapçalades per l’enorme pilastre capitada central, els diferenciava dels que s’hi podien haver semblat en una o una altre illa, fins i tot a la germana, la Major. Les tècniques constructives, el treball amb les pedres gegantines i la finalitat d’aquelles estructures especials, sempre foren mantinguts en el més estricte secret. Tant que, en aquells moments, quan els joves eren a punt d’inicir les proves del Festival, ningú no era capaç de reproduir-les. Només es feien les feines mínimes de manteniment, els adobs imprescindibles, els estalons per a les pedres desequilibrades pel desgast i el pas del temps. Malgrat que n’eren conscients de la seva ignorància, pocs eren els que no se sentien orgullosos d’aquells santuaris: l’exponent d’una religiositat sense semblances. I açò que, des de l’arribada dels fenicis primer i dels púnics i altres foranis després, les exportacions de déus orientals havia estat constant. Fins i tot, els noms s’havien vist barrejats. I és que els illencs mai havien sigut tancats en qüestions religioses, ben al contrari, sempre havien acceptat nous déus i nous ritus; així creien assegurar-se i protegir-se amb més seguretat la seva vida difícil a l'illa i un futur incert rere la mort. Més valia més que manco, pensaven tots, i açò en tot, déus inclossos.
Quan l’última part del ritual fou clossa amb èxit, l’oficiant principal aixecà la veu:
—Foners que participeu a la prova del Turó Sagrat, presenteu-vos!
Tot d’una, empesos per la mà gegantina i invisible dels déus, tres joves de cada una de les poblacions s’avançaren fins els peus de l’Ara. Els altres descansarien fins ensoldemà.
—Pels bàlar —cridà la veu a mig fer d’en Bàlash, l’últim vencedor del Festival i portanveu dels bàlar—: Mèlkish, Càvesish i Tàrquish de Tealash; Tàlash, Atalaseir i Càndesish de Atalash...
I així fins arribar als divuit seleccionats. Per Balariash participarien en Gílmash, en Kàstysh i el mateix Bàlash. Altres bàlar destacats eren n’Àmarish i en Púnish de Màrish, dos joves forts de divuit i disset anys, el darrer parent llunyà dels germans; en Tàbalash de Tàrbash, de disset, un al·lot de cara seriosa i gens amic d’alegries i festes; i en Hàntish de Kòstash, de divuit anys i futur molt prometedor i, a més, net del mestre foner de Balariash. El més jove i més baix de tots era en Kàstysh, però mirant-li el semblant ningú ho hagués dit; era tot seguretat.
Quan en Bàlash acabà la proclama, s’avançà el portaveu ponentí. No era ni el més alt ni el més fort dels seus, i les seves espatlles no eren les més amples ni els braços els més musculats, però els seus ulls ho deien tot: rallaven de lideratge, d’esperit de comandament, de fortalesa. Per com se’l miraven els que el rodejaven, amb admiració i confiança, tots sabien que era el millor. Sabem que guanyaràs, li deien. I el jove s’ho creia, n’estava convençut: som el millor, l'únic. Era en Bàlisj de Làkesej, el jove més brillant mai nascut a ponent. L’atzar havia volgut que fos nat el mateix dia del mateix any que en Bàlash. I els que miren el cel de ponent varen veure als estels el mateix que els de llevant, i ho interpretaren igual: acabava de nàixer l’unificador. Convençuts, a ponent asseguraven que aquell unificador tant esperat no podia ser cap llevantí pocacosa. I en Bàlisj, com en Bàlash, se havia cregut la profecia; també havia crescut esclau d’ella. En Bàlisj havia participat al Festival d’antany, però s’havia vist superat per un immens Bàlash amb qui ningú no contava; de fet, tampoc s’havia tingut en compte en Bàlisj. Però aquell havia estat el Festival dels joves. Ara, un any després, tothom rallava meravelles d’aquell jove. És el més fort de ponent, deien; mai no s’ha vist un foner com ell, deien. El cert era que, malgrat no ser més poderós que els altres, semblava sobrepassar-los en un cap, més que res pel posat orgullós. Sí, la planta d’en Bàlisj era impressionant.

—Pels nurair: Hístrisj, Àsdrumasj i Hànnisj de Iammij!... —amb veu profunda, Bàlisj continuà enumerant als divuit participant de ponent.

DISSABTE DE ST. LLORENÇ DEMATÍ

Diverses fotos de les festes de Menorca. La primera pertany a la portada del diari Ultima Hora de Menorca i és del jaleo del dissabte de St Lloreç, a Alaior (l'autor de la narració posterior apareix a la foto). La segona, la del fabioler, és de St.Joan de Ciutadella. La última mostra el detall d'una cua ensacada amb la buldrafa sobre les anques del cavall.

Narració publicada a S'Ull de Sol, agost 2010

En Sito encara no havia obert les barreres i el cap negre d’en Moro ja sortia per la portalada de l’estable. Mai sabrem si aquell dematí, ambdós sentien el mateix, potser sí, però el pessigolleig que removia l’estómac del jove caixer no l’havia deixat fer ni un mos de coca amb xocolati, tan bones que les feia sa mare, ses coques bamba. Aquell seria el primer any que sortiria els dos dies, tot sol, i açò no l’havia deixat dormir. Quina responsabilitat, no deixava de repetir-se, es jaleo d’es dissabte. I, mentre empenyia en Moro perquè el deixés entrar a l’estable, el cap d’en Sito se’n va anar fins son pare, l’amo en Tòfol, assegut a una cadira de rodes des de feia més de mig any, mesquinet, i en com li hagués agradat que tornessin a compartir cavall. Amb la mitja parla que li quedava, l’amo li havia insistit en què sortís. Mai no ho faràs!, va quequejar l’amo, per a què tenim el cavall, idò? I, mentrestant, madona li eixugava la bavera que li regalimava d’uns llavis somorts.
Moro, Moret polit; tranquil, company... En Sito li rallava i li omplia la menjadora, que sempre estava afamat aquell cavall. L’animal, negre del tot, com han de ser els de la seva casta, capejava amb tota la força d’un coll amplíssim alhora que les crins, llargues i trenades des del dia abans, anaven amunt i avall. Després de menjar, en Moro va refregar el morro contra el jove i va copejar el terra amb la pota del davant, l’esquerra, que son pare sempre deia que aquest Moro deu ser esquerrà. El cavall també estava impacient. Olorava la festa, potser?
Quedaven poques hores pel toc de fabiol i encara manco per tenir l’animal preparat; en Sito tenia molta feina per envant. Sortiria des de sa cotxeria de cas conco en Rafel, a n’es Camí Nou, així que havia de dur el cavall a Alaior; res, mig hora al pas. Allà el guarnirien, ben elegant, amb l’estrella al front i la cua ensacada i plena de flocs. I ell, després de vestir-se, demanaria una benedicció que son pare, amb els ulls amarats de llàgrimes, gairebé no li podria donar. I esperaria el pas d’es Fabioler per unir-se a sa qualcada, i recollir sa Capellana i es Caixer Batlle. Quin moment, Moro, botar davant la Sala; el primer any! Enguany colcava entre els joves, no com els altres vegades, quan els diumenges substituïa son pare.
En Sito raspallava el llom del cavall i una altra vegada ho repassava tot. Sa mare li havia planxat sa levita, que ni un arrua hi quedava. Ell mateix havia espolsat sa guindola, que li anava un poc grossa però era igual; era la de l’amo i no en podia dur cap altra. Els esperons lluïen com una patena i el pitral, amb el cor d’inicials CA en cal·ligrafia, brillava com un sol. Cabeçada i brides negres com la nit, ben embetumades, i el fuet amb un llaç vermell nou. I la buldrafa, un tresor familiar, feia dies que l’havien repassada fins el darrer detall, que ni un fil del brodat tenia fora de lloc. I és que a ca l’amo en Tòfol, preparar-se per St. Llorenç era una litúrgia, i tots n’eren fidels.
La mà d’en Sito va recórrer el coll negre d’en Moro i el va palmejar amb força; sabia que açò li agradava. Llavors, va estalonar el front contra la galta del cavall. L’enyoraràs a l’amo, Moro, Moret estimat? Jo sí, i molt.

L'ORACIÓ DE L'OFICIANT

Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.

Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:

Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.

Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.

Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.

Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.

Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.

En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.

DÉUS I SACRIFICIS

Dues imatges de Na Comerma de sa Garita, munument talaiòtic proper a sa Torre d'en Galmés i al costat de Ses Roques Llises. En ell m'he inspirat per descriure l'Ara del Pla. Es tracta d'un jaciment sense excavar en el que destaquen els dintells porticats (se n'intueixen sis), que es perllonguen per tot l'espai fins que semblen confluir en una mena de "taula" -es veu a la foto de l'esquerra entremig d'un dels dintells-. Els arqueòlegs desconeixen la funció d'aquest edifici encara que li atribueixen un caràcter religiós. De totes maneres, es reserven atribuir-li un us definitiu fins que no s'excavi a conciència. Fotos Pep Gómez.

Quan finalment hi foren tots, els sis joves de cadascuna de les sis poblacions bàlar es van agrupar al costat dret de la portalada, on manava la tradició, al sud de l’Ara central. Els nurair eren al nord-oest del monument religiós, a l’esquerra, mentre que els septentrionals al nord-est; entre els tres grups gairebé rodejaren l’estructura central.

L’Ara que s’aixecava al centre de l’esplanada era una edificació antiga, aixecada amb grans cantons treballats com els de les talaies, encara que no tant alta com aquestes. La part superior mostrava un entramat complex d’espais porticats que s’obrien a sis llindes. Tota l’estructura superior podia cobrir-se o descobrir-se segons la ocasió —ara estaven descobertes, per molt que plogués—. Dalt d’ella esperaven, immòbils, els representants dels principals santuaris de l’illa. Sis eren aquells oficiants, preparats pels rituals de l’inici i pels sacrificis necessaris per tal d'assegurar el correcte desenvolupament del Festival.
Sis ofrenes eren menester, una per a cadascun dels déus principals. La primera i principal era la dedicada al patró del Festival, la Força, al que ja molts anomenaven amb el nom semititzat de Mèlkiash; a ell li sacrificaria un bé blanc sens màcula, ben net i al que haurien pentinat moltes vegades amb pinta de boix; un jove novici vestit de blanc el pujaria dalt l’Ara carregant-lo a l’esquena. Les vísceres d’aquest be, el fetge principalment, s’emprarien per llegir els auguris; infalibles.

La segona ofrena seria per a la Mare, deessa principal de l’illa però que en èpoques de freds i humitats preferia deixar el protagonisme en mans del seu consort; per a ella se sacrificaria una truja de mamelles ben plenes, símbol de la maternitat universal.

El tercer sacrifici aniria dedicat al déu Ferotge, una entitat molt antiga i a la que en aquells moments de la història illenca molts confonien amb el púnic Baal. Aquest déu maleit vigilava els mortals per enviar-los rajos i turmentes quan trobava que no s’havien regit d’acord a les tradicions. Per a ell hi hauria un poltre negre sense rastres d’altres colors, el més salvatge de l’illa.

La següent divinitat honorada era el Sol, germà bessó del Ferotge però d’esperit més moderat i pacificador. Un déu generador de vida i lamb atribucions i poders que podien confondre’s amb els de de la Mare; era una qüestió local, honorar més a un que a l’altra. Pel Sol es sacrificaria un boc blanc, jove i ple de vitalitat.

A la Lluna, regna de la intimitat, dominadora del món desconegut, deessa tímida i enemiga de la companya d’altres déus, regidora de la nit de de tot el que es realcionava amb la foscor, se li oferiria una àmfora del millor vi dolç de les terres ibèriques, com a consol per la seva solitud.

I per fi, la derrera ofrena seria pels déus de totes les coses, un grup divers de déus de menor poder però fonamentals pels camps i conreus, pel mar i la terra, pels arbres i els matolls, per a la cacera i la pesca, i per tot allò que acompanyava la vida diària dels illencs; a ells se’ls oferirien els fruits dels camps, les aus més greixoses i els peixos més grossos.

Totes les ofrenes cremarien fins a consumir-se en els sis focs cerimonials, un davant de cadascuna de les sis portalades del santuari. Sis, un número especial, màgic, per molt que ningú sabés per què; i si qualcú ho sabia, potser el gremi dels oficiants que eren els salvaguardes de totes les tradicions, era un dels secrets més ben estotjats de l'illa.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

CLANS I RITUALS

En Bàlash i en Kàstysh es van retirar pel ritual d’una preparació plena de cerimonials. El primer que van fer després de deixar el foc fou guarnir-se amb les pintures del clan. Un a l’altre es van decorar rostre i tors amb colors blaus i negres. Ulls enfosquits, galtes retxades i pit ple de senyes que s’entrecreuanven; tot açò els feia semblar ésser sobrenaturals, tal vegada semblants als gegants primigenis. Es deia que l’origen d’aquell costum venia d’enfora, dels dies llunyans en què els primers foners havien arribat a l’illa, i que ho feien per atemorir l’enemic, cosa que a bon segur aconseguien.
Un cop satisfets pel resultat, es van dirigir cap el pla. Vora el corriol principal, al costat d’una alzina gegantina que dominava la vall, es van trobar amb els altres balashir. El mestre Hàntish els havia alliçonat: heu d’arribar junts. Sou un equip i tothom se n’ha d’adonar; i recordeu-vos: us estaré vigilant! Després de saludar-se i e baixar un costeret, van arribar al pla i a la portalada que donava accés al tancat de les proves. El rebombori de la gentada dominava qualsevol renou; tothom s’afanyava per no perdre’s res. Però no van ser els primers en arribar; el tancat ja era ple de joves.
Al centre de l’esplanada del Pla del Festival cada any es construia un tancat amb troncs tendres de pi. La portalada, l’únic accés, era custodiada per dos joves oficiants que l’obrien i la tancaven cada vegada que hi entraven participants.
Ells tenien ben clar on anar, així que tot d’una es van reunir amb els altres bàlar. Cada clan ocupava un cantó, i si el que s’ho mirava no ho hagués sabut per endavant, no hagués trigat gaire en adonar-se de les diferències. Els cossos, lluents per l’oli de llentiscle amb que se’ls havien untat, eren decorats amb de colors diferent segons el clan; impossible confondre’ls.
Els nurair duien dibuixos vermells i negres i el seu aspecte general era d’extrema ferotgia. Rostres joves però ja coberts de barbes atapeïdes —a primer cop d’ull no es distingia cap al·lotot—; cabells llargs i greixats, lluents com la nit, recollits en trenes gruixudes o fitxats al front per una de les fones; mirades fosques i reptadores; punys tancats i muscles en tensió. Per tota vesta duien vellons cobrint-los els avantbraços i les canelles, encara que qualcun també s’havia fermat un tapall blanquinós. De totes formes, gairebé tots anaven nus. Les pells eren brunes i la fesomia molt més semblant a la d’en Kàstysh que no a la d’en Bàlash. Ells s’enorgullien de ser l’estirp dels pobladors originals, els famosos gegants. I és que entre els ponentins no es donava gaire la mescla de sangs. Eren tant gelosos de la seva identitat que rebutjaven el mestissatge; com a molt, casoris amb dones bàlar per motius polítics o comercials. De tard en tard s’ajuntaven amb dones de la Major i sempre pel mateix; els sentiments sempre quedaven al merge, no existien. No és que no n’hi haguessin de fills mesclats, criatures tingudes amb dones comprades, i tant que sí, però mai arribaven a res important dins de la societat ponentina.
Els septentrionals o nortenys, com tothom els hi deia, no mantenien cap casta d’identitat, ni d’indumentària ni d’estètica. Era un grup heterogeni on hi havia de tot: alts i baixos; morenos i castanys, fins i tot qualque pèl-roig; ulls foscos o més clars. I cap d’ells mostrava la planta dels nurair. Sí que n’hi havia, d’al·lots forts, és clar, però sense el posat ferotge dels ponentins. I tampoc anaven nus. Vestien saions curts o faldillons de tots colors, des dels grisos i blaus més clars, fins els marrons i negres. El que més els diferenciava, vestes a part, eren les cassoletes de cuir amb reforços de bronze amb que es guarnien el cap. Pocs duien la cara decorada, i els que sí que s’havien pintat, lluien colors blancs i blaus. De totes maneres i de molt, eren els més elegants. Encara que fossin de nissaga pirata —açò deia tothom a l’illa—, visquessin en barraques i covals, i es guanyessin la vida com assaltants costaners, s’ha de reconéixer que sabien vestir-se.
El grup bàlar, a més de dur els colors blaus i negres, no es diferenciaven gaire del nurair; no de bades també lluïen els cossos nus i lluents pel sèu de llentiscle, mostraven indiferència al fred i al plugim d’aquell matí de tardor, i els cabells i les proteccions eren idèntiques. I és que no podia ser d’una altra manera, perquè l’origen d’uns i d’altres era el mateix. Per cercar qualque diferència: els cossos dels bàlar solien ser menys musculats i n’hi havia qualcun més alt i amb els membres estilitzats, com el mateix Bàlash. En general, també semblaven més joves i manco fets.
El que ningú deixava de dur, ni bàlar, ni nurair, ni fins i tot els septentrionals, eren les tres fones amb que gairebé naixien. La més emprada, la mitjancera, la duien revoltada al braó; una altra els penjava de la cintura, i la tercera, la llarga, variava segons el clan. Els nurair i uns quants dels bàlar l’empraven per fermar-se els cabells al front. Aquesta era una tradició antiga que s’estava perdent entre els bàlar, més oberts a les innovacions que els ponentins. Un bon dia s’havien adonat que era més bo de fer desfermar-se-la del braó o agafar-se-la del cenyidor que no desnuar-se-la del cap. Els nurair, per contra, mantenien aquell costum com a senya d’identitat: l’eixamplament per a la bala el situaven al front i els cordatges, penjant-los per l’esquena o sobre l’espatlla esquerre fins el pit. Deien que açò atemoria als contraris per la visió del que els causaria la mort.
De fet, sí que ho eren d’atemoridors, els nurair, al menys per a qui no els conegués; però no per en Bàlash. A ell no li feien por; ja els havia vençut una vegada, i amb la mateixa parafrenàlia i el mateix mostrari de posats salvatges. Més que res li feien gràcia. En Bàlash sabia que tot allò no deixava de ser una representació, l’escenificació d’uns ritus antics que ningú volia perdre. Tots provaven de mostrar molt més del que tenien, semblar més ferotges i salvatges del que de veres eren; fins i tot ell. I ho aconseguien.