DERROTES I CONFESIONS

Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia s’adonava de que cada vegada que rebien noticies, aquestes eren més preocupants.
Des que havien retornat al Turó, els romans s’havien desplegat cap a llevant, fins al Port, el que els foranis anomenaven Magonna, la Púnica. Des d’aquella privilegiada rada, al peu del penya-segat de la talaia i vora la riba del comerç, havien llençat ràpides incursions contra els poblats de les rodalies, començant pel que tenien just damunt d’ells: l’antic nucli del Fortí. Demostrant la seva crueltat, havien encalçat tothom: homos, dones i fiets, fins obligar-los a recollir-se rere unes murades que, des de l’època àlgida dels cartaginesos, estaven en franc decaïment.
Però el Port intentà resistir. Perquè aquelles eren gents valentes i independents, que des que s’havien alliberat del domini d’altres centres de poder, havien estat totalment lliures. Però les febles portes patiren les escomeses de les forces romanes, de tal manera que només un dia varen aconseguir romandre tancades. Així, el Fortí es reté i els defensors, massacrats sense pietat. Ara, els romans dominaven dos dels més importants ports de l’illa i, des d’ells, podien dirigir-se cap on volguessin.
Molt a prop, més cap a llevant, els esperava el Poble de Talàs, fins no fa gaire el més important de la zona, tan sols sotmès al poder del Turó després d’anys d’enfrontaments. Idò, Talàs també decidí enfrontar-s’hi, remembrant antigues històries i recordats fracassos.
Al dia següent foren assetjats per maquinaria pesada, que els hi llançà enormes pedres i bolles de foc. Els del poble, obstinats com sempre, feren una sortida desesperada després d’amagar dones i fiets dins les talaies o fer-los fugir cap a ponent, en direcció al Turó, on es creien estarien segurs. Des d’aquell dia, Talàs només va ser història. Ni un defensor va sobreviure, les talaies foren escapçades i el santuari violentat. Només quatre desgraciats, ferits i desmoralitzats, aconseguiren arribar al Turó per explicar què havia passat.
Per açò ho sabia na Daínia. I des de llavors ni dormia ni podia pensar en res més que en l’invasor enfonsant les portes del Turó.
Així, entre els plors dels fiets que pressentien que qualque cosa dolenta es preparava i l’agonia de l’incertesa, el Poble del Turó esperava. Llavors va ser quan en Balari va poder dir allò tant trist de ja vos havia dit, si m’haguéssiu fet cas...

Na Dáinia, instal•lada a la casa d’en Balari des que arribaren de Tramuntana, havia acollit dues dones de les terres del Cap. I el que li contaren va ser esfereïdor.
Una d’elles, mentre plorava pel baix i se li entrebancaven les paraules, li digué:
Van arribar a trenc d’alba, quan encara dormíem. Em van agafar entre tres i, un rere l’altre, em van forçar no sé quantes vegades. Quan es van afartar de fer-me de tot, em van deixar dins d’un enfony ple d’aigua. Devien pensar que era morta. Desgraciats! Per sort, l’aigua em va reviscolar i, com vaig poder, em vaig amagar dins d’unes mates per descansar. Quan va ser nit fosca, em vaig enfilar pel penyal i, no sé com, vaig començar a caminar sense saber on anava. Per sort, vaig trobar un grup de Talàs, entre els que hi havia la meva cunyada. Per què ens han fet açò? Què els hi havíem fet noltros?
I els teus fills? I el teu homo? Son vius? demanà na Daínia amb llàgrimes al ulls i les mans a la cara.
Els meus fills? Esper que siguin morts, però no ho sé. El que segur que és mort és el meu homo. Davant meu li van obrir el cap amb un roc. Pobret, només intentava defensar-me. Però dels al•lots no en sé res. Vols dir que els deuen tenir captius?
Just va acabar de dir açò, trencà a plorar desconsoladament fins que tot el seu cos tremolà sense control. Na Daínia la va abraçar fortament mentre l’altre dona li agafava la ma.
Descansa Naidis, intenta dormir. Quan estiguis més deixondida ho veuràs d’un altre manera. Al manco ets viva...
Dormir? Com vols que dormi? I per a què vull ser viva?
Pren açò va dir na Daínia, que les havia deixat un moment per anar a cercar una tassa plena d’un líquid fumejant. Te ajudarà a descansar.
Mentre la dona bevia, agafà la ma de la guaridora i, en acabar, li va dir amb veu esgotada:
Digues-li al teu homo que no els deixi viure, que els empenyi fins retornar-los al mar, i què s’ofeguin! Què els mati a tots! Porcs malparits! Els déus li agrairan que ho faci.
No és el meu... començà a dir na Daínia, començant a explicar-li que en Balari no era el seu homo.
Però, gràcies a la tisana, la dona s’havia quedat adormida. Decidida, la tapà amb unes mantes i sortí a cercar en Balari.

Na Daínia estava disposada a tot quan el trobés; feia contes fer-lo reaccionar. Quan el va trobar era assegut al pati de ca seva, recolzat contra les lloses de les cambres i sense fer res d’especial; tenia la mirada perduda, com si el seu cap fos molt enfora.
La al•lota se’l mirà amb cara seriosa, i li va rallar com sabia que havia de fer-ho per aconseguir el que volia.
—Ja ets sentit la història de les dones?
—Quines dones? Quina història? —contestà en Balari malhumorat, al temps que deixava la copa de vi que s’estava duent als llavis i enretirava una plata de carn de porc que estava rossegant sense gaire gana.
En poc temps, a na Daínia li semblava que el coneixia des de tota la vida. Aquell homo era tot façana, com les pedres dels santuaris, tan grans i fortes, tan llisses i sense ressalts. Hi pots passar la ma per damunt i sempre saps què trobaràs després: més pedra llissa; cap forat amagat, cap escletxa inesperada. I si n’hi ha qualcuna, és perquè quelcom tràgic ha succeït, com quan la terra va tremolar i esfondrà santuaris i derruir talaies. Encara se’n recordava de tot, i açò que, llavors, era ben petita. Per sort, al Poble del Pou, a ca seva, la pedra central del santuari havia aguantat ferma i, per açò, encara era la més bella de l’illa.
I en Balari n’havia patit més d’un de terratrèmol. Açò, per na Daínia, era ben evident. Però aquell últim, provocat per la derrota de tramuntana, havia sigut el més destructiu. L’al•lota dubtava que aquella merxa que solcava la façana d’en Balari es tanqués mai. Si de cas, s’eixamplaria més; com totes.
—Per què t’agrada tant dir tonteries, Balari? Per fer-me enfadar? Com què quina casa i quines dones? Idò, aquesta casa i les dones de les teves terres! En serio, Balari, mira que n’arribes a ser de banaula, de vegades.
El Cap del Turó se la mirà amb un somriure enigmàtic, un d’aquells que es poden prendre de moltes maneres. Na Daínia va voler veure en ell innocència i resignació o, tal vegada, claudicació davant de l’empenta de la dona que li estava regirant la vida, al mateix temps que l’invasor estava regirant la història de l’illa.
—Sí, ja sé de què em ralles. Però què vols que faci, jo? Tot va morir a Port de Tramuntana. Ara, només em queda esperar a que s’acompleixi el meu destí.
—Esperar el teu destí? De quin destí ralles, Balari? De què ens matin a tots? Açò serà el que passarà si no fas res, Balari.
Per tota resposta, ell aixecà les espatlles en un clar gest de tant se me’n fot. I açò, a na Daínia, la posava histèrica.
La jove guaridora se’l remirava intentant decidí per on agafar-lo, com fer-lo reaccionar. Per fi, decidí deixar-ho per un altre estona. No; no claudicava; allò només era una treva.
Però, just en aquell moment, una forta espurna s’encengué al seu interior, com quan el sol surt de cop rere un nivolat i t’enlluerna, i després només veus bellumes. Obeint a un impuls, na Daínia s’enfrontà de nou en Balari i, pausadament, li va dir:
—Balari, jo sé què et passa. Tu m’estimes, veritat?
La copa que el Cap aguantava amb l’esquerra, la seva ma bona, es va fer miques contra el terra, mentre el seu cos es crispava de forma evident.
—Sí. M’estimes, ara ho sé. Per açò em vas venir a buscar; per açò em vols mantenir al teu costat. M’estimes, però penses que jo mai t’estimaré a tu. I per què ho penses açò? De totes maneres et diré una cosa, Balari: si vols aconseguir el meu amor, tindràs que fer qualque cosa més que jeure, beure i menjar.
Ell s’aixecà i amb dues llargues passes va ser al seu costat. Era la segona vegada que el provocava i na Daínia començava a pensar que qualque vegada li sortiria malament.
Llavors, en Balari l’agafà pels braços amb força i, apropant-se, li va fer un petó als llavis, però un petó força matusser, com si no en sabés gaire de besar. O pot ser pensava que seria rebutjat, i per açò hi posà tanta força, per evitar-ho.
A ella li va sorprendre aquell petó, però, mira per on, li va semblar prou agradable. La suavitat dels llavis i el pessigolleig de la barba la van fer trobar-se prou bé. De cop, sentí com ell li traspassava una sensació de necessitat, i es va veure obligada a donar-li tota la estima que li demanava aquell tros d’homo que l’abraçava com si li volgués treure tot el suc.
Quan es separaren, na Daínia aixecà la vista per trobar-se uns ulls tristos i ofegats en llàgrimes.
—Què et passa, Balari? El meu estimat Balari...
—No em deixis, Daínia. Mai; no em deixis mai. Sense tu... Sense tu no ho podré fer.

AMAGATS

Basses de Tramuntana. Any 123 a.C. (Basses de Lluriach, Es Mercadal).

En Balari estava destrossat. Encara que cap sageta romana l’havia tocat, el veure com els homos que l’havien seguit, confiant amb les seves paraules i fiant-se del seu criteri, queien al seu costat, li havia destrossat l’esperit. En aquells moments semblava com si tot li fos igual.
Per sort, na Daínia era al seu costat. Ella s’adonava de l’estat d’ànim del cap del Turó i estava fent l’impossible per aixecar-li la moral.
L’escassa cinquantena d’homos que havien sortit de bones d’aquell desastrós encontre, intentaven recuperar-se ajupits entre les roques d’un turonet, aïllat al ben mig de les Basses de Tramuntana. Entre aquelles pedres vermelloses, gairebé com la seva sang vessada feia tan poc, envoltats per tamarells i aigües imprevistes, feien esforços per sentir-se segurs. Però sense adonar-se, s’arrufaven a les esquerdes i forats profunds on amagar-se era bo de fer.
Sí, pensava na Daínia, segurs tal vegada sí, però desfets del tot, açò segur. I, a la vegada, desmoralitzats i sense eima per tornar-se de nou contra els que els havien derrotat. Tenc que refer en Balari, es deia una i altre vegada, mentre embenava ferides i recosia les pitjors desfetes. Malauradament no havien pogut recollir a tots els ferits, idò els romans havien carregat aposta per impedir-s’ho. Més d’un germà, més d’un parent era ara en mans estranyes, segurament morts, tal vegada espoliats en cos i ànima. Açò era el més segur, vist el que els hi havia succeït als del lloctinent.
Balari, desperta li digué na Daínia en veure’l ulls clucs. Hem de continuar. Què pensaran els teus homos si et veuen així?
El cap del Turó obrí uns ulls tristos i derrotats, ara encerclats per unes ulleres tan negres que feien que semblessin avencs profunds i freds.
No puc, Daínia. Per què? Tot és perdut. Fuig tu, ara que encara pots, i deixa’ns morir en pau.
La guaridora del Pou s’apropà i, sense dir-li res, li clavà una galtada amb tota la seva força.
Però tu, què ets? Un homo o un be, que ni tan sols crida quan li claven el guinavet? T’has de defensar! Has començat la lluita i ara no et pots fer enrere. Lluita, Balari!
La jove ho havia fet sense pensar-hi, sense tenir en compte les conseqüències d’aquell acte impulsiu. Però ja estava fet. Pot ser en Balari se li giraria, o potser el feria reaccionar. Havia sigut un impuls i hi havia cedit. Ara, a veure què passava.
Poc a poc, en Balari aixecà la mirada amb uns els més enfortits que poc abans; una espurna de llum es començava a encendre. Semblava com si el toc hagués despertat al Balari que dormia, estrojat al seu interior.
Com vols que ho faixi? contestà fluixet en Balari, amb to desesperat. Per tu es bo de dir. No has d’agafar la fona, ni enfrontar-t’hi amb les nostres miserables llances. No, Daínia, no saps de què ralles. Deixa’m tranquil i oblidat de noltros.
Així, què vols? Què jo també lluiti? Açò et faria deixondir? Sí el que vols és açò, no et preocupis, demà mateix em veuràs llençant pedres al teu costat, i si és menester, m’enfrontaré a les javelines romanes amb l’espasa i l’escut. Penses que tenc por? Què les dones no sabem lluitar? Tu i tots els porucs dels teus homos aprendreu d’una dona el què és no tenir-ne de por. Balari, em pensava que eres un homo.
Després d’un incòmode silenci, en Balari s’aixecà sense ni tan sol mirar-la. Semblava com si l’energia hagués retornat a aquell homo que, per na Daínia, sempre havia estat exemple de fortalesa. Segurament per açò, ara es sentia trista i decebuda. Però aquell canvi en la mirada d’en Balari, li havia retornat part de l’esperança que pensava haver perdut per sempre.
Tots dempeus! Marxem! —cridà en Balari, aixecant-se d’un bot.
Balari! Ja venen! –sentiren al guarda, que des de el cim del penyal vigilava la ruta del port.
Corrents, com si l’esgotament hagués per fi desaparegut de les seves cames, en Balari s’enfilà entre les roques enormes de l’esfondrat i, travessant llentiscles recremats, arribà al costat del vigia. Na Daínia, segons el seu costum, el va seguir de ben a prop. No feia contes deixar-lo per res. Per molt que li digués.
Merda! Pot ser saben on som. Hem de fugir. Esper que no ens hagin vist, encara.
Quan feia la volta per baixar a reunir-se amb els seus, en Balari ensopegà amb la jove, que mirava com les columnes romanes avançaven en perfecte formació.
On els detindrem? preguntà sense deixar de mirar cap a tramuntana. Podríem cercar qualque pas estret, atacar-los des de dalt d’un penyal i no deixar-los emprar les seves fletxes. A la Muntanya? Als barrancs de migjorn? Per força han de passar per qualque lloc complicat. Qualque corriol a la sortida de les Basses?
En Balari la mirà detingudament, primer seriós, com pensant que era ben boixa. Però, poc a poc, li va anar naixent un somriure que arribà a ser d’orella a orella. Al manco li he fet canviat l’humor, pensà na Daínia.
Ets única, Daínia. Noltros pensam en fugir i tu ralles d’on atacar-los. Noltros estem atemorits i tu només penses en enfrontar-t’hi. Ets tan valenta que ets tu qui ens tindria que dirigir.
La jove del Pou deixà de mirar els enemics que s’apropava i es girà cap en Balari. Ella també li va somriure.
Si sé que t’he de retornar el riure, m’enfrontaré a tots el romans del món. Si has de recuperar l’ànim, lluitaré contra totes les legions de Roma. Però Jo no som ningú per fer-ho, Balari. Només en conec un capaç de fer-ho, i ets tu. Els teus homos et seguiran: no els decebis. I jo t’ho he dit moltes vegades, quan em necessitis, estaré al teu costat, fent el que faixi falta, qualsevol cosa. Som de vocació guaridora, però puc ser...
Ho sé, pots ser de tot l’interrompí l’homo, encara més somrient que abans, qualsevol cosa que et proposis.

Baixant de les roques, en Balari va fer córrer als homos. No valia la pena morir per res. Silenciosos i esgotats, més en esperit que de cos, seguiren al seu cap que ara caminava al costat d’aquella jove tant resolta. Els que havien patit ferides, havien aprés a estimar-la o, al manco, a apreciar el seu art. I els que no, li veien qualque cosa que els cridava poderosament l’atenció, fins i tot en moments com aquells, tan tràgics i desesperats.
Per fi, es dirigien al Turó pel camí més ràpid. Vorejarien la Muntanya i travessarien el Pla Verd per, a l’alçada Ialàs, agafar de nou el camí dels marjals. Si no s’enredaven hi arribarien de matinada. Després en Balari intentaria convèncer als altres per presentar un front comú. No serà fàcil, es deia na Daínia, idò en son pocs els que volen lluitar. Si no ho fan, ja s’ho trobaran.
Ella lluitaria, perquè el que li havia dit a en Balari no havia sigut de bades: si feia falta agafaria l’espasa i s’hi enfrontaria. Tot abans de ser esclavitzada.